Segons en Francesc Orteu, i a mi m'ha convençut, és perquè som molt idealistes, ens fem una idea de com ens agradaria ser però obviem que en som d'una altra. Per exemple deis que volia començar a fer esport, però no tenia en compte que en aquell moment que ella ha d'anar al gimnàs o a correr, normalment està prenent un cafetó tranquil·la mirant una mica la tele o conversant amb la seva parella. Per tant per aconseguir fer esport a de deixar de desitjar fer el cafetó aquell. Primer hem de deixar de desitjar coses que ja fem per substituir-les per altres. És clar que les que fem ens agraden, per això les fem.
També a comentat que posem el motor per arribar a les nostres metes a fora nostre, com si fos un carro tirat per un cavall, nosaltres seriem el carro i els nostres ideals el cavall, però el cavall està fora...Creu que el motor que ens ha de portar a aquell lloc que ansiem tant ha d'estar dins nostre.
Primer de tot hem de saber qui som de debó, parar i pendre consciència de qui som en realitat, després pensar en alló que volem aconseguir, sense oblidar qui som, i llavors anar-hi sense preses però sense pauses.
Per exemple jo fa anys que vull les mateixes coses, realment m'hi vaig acostant però molt a poc a poc, però potser és perquè no he profunditzat en qui soc en allò més profund, potser en aquell contacte amb mi mateixa no tingui la necessitat de ser més prima, més flexible, més saludable...És com si comencessim la casa per la taulada.
Tornem per tant al punt d'inici i sobre tot a la meditació, seure i fer silenci, buidar-se per omplir-nos de coses que ens realitzin, sense pors i sense complexos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada