De nou torno a estar en el #dia1 masses vegades he passat per aquest dia 1 on tot és possible i una força nova t'empeny cap endavant i sembla que res et pugui aturar...
Ahir vaig fer 44 anys, fa molt de temps que estic perseguint aquest somni i un dia vaig pensar que si ho podia somiar ho podria aconseguir i segur que és veritat però una sèrie de barreres invisibles de moment han fet que fracassi en els diferents intents que he fet.
Avui torno a la càrrega amb més força, més experiència i més coneixements però també amb més por, precisament per tenir més experiència.
Estic a aquí bevent el meu batut verd i desitjant que tot surti bé aquesta vegada, se que he de curar els meus intestins primer de tot, sense això no puc anar més lluny en les meves metes, tot és un cercle viciós del que no surto fa ja massa temps.
He tingut molt de temps per pensar i ser que la meva vida passa i que només estic vivint en la primera capa superficial, no puc anar més profund perquè estic dispersa, cansada i ajovada, i ho estic perquè no menjo gens bé i el meu cos està malalt, i com que no faig el que he de fer perquè estic dispersa, cansada i ajovada, em sento fatal i llavors em prenc la meva dosis saciant de sucre per alimentar els hostes que tinc a l’intestí que faran el possible perquè em continuï sentint dispersa, cansada i ajovada.
Tota la teoria la sé perfectament, però sempre flaquejo en algun punt i torno a caure en picat durant dies i a vegades mesos fins que torno a treure el cap com avui i m’hi torno a posar.
És clar que la meditació m’aniria molt bé, però és clar, estic tant dispersa…
L’exercici físic que faig cada dia em suposo escalar l’Everest i sempre tinc la sensació que no vaig a millor. Vaig a caminar, faig ioga i de vegades algun altre tipus d’esport més hit que li diuen ara.
Suposo que és el meu pes excessiu que fa que m’arrossegui fent exercici i no em senti gens àgil ni forta i això torna al peix que es mossega la cua, un altre “chute” de farines i sucre per alimentar als enemics que tinc vivint a casa meva.
Falta de concentració, avorriment, hores estirada sense força per aixecar-me del sofà, no m’agrado doncs un altre consumició ràpida per aconseguir aquesta mica d’energia que em faci recuperar la dignitat.
Cada cop que recorreixo al menjar estic fent el pou més profund, aquest pou que em té presonera. Encara però puc veure la llum i per això vull tornar a intentar-ho.
Espero que aquests 44 m’aportin la maduresa necessària per tirar endavant.
En aquest blog intentaré explicar les bones i males experiències d’aquest viatge cap a no se ben bé a on, potser la pau interior, la claretat mental que em permeti veure que tinc tot el que necessito per ser feliç. I que quan no sigui així pugui seguir veient-hi clar amb pensament positiu i amb armes per solucionar o acceptar el que hagi de ser.
